Les presons no es poden entendre si no incloem a l’equació les drogues. Les drogues són el principal motiu d’entrada als centres penitenciaris i, alhora, l’eina més útil dins d’aquests pel control de les persones preses.
El context polític que determina aquest marc és la política prohibicionista en matèria de drogues que l’Estat ha estat exercint durant els últims 50 anys. L’anomenada “Guerra Contra les Drogues” té dos objectius principals: reduir l’oferta i reduir la demanda. Els resultats, després de més de mig segle de pràctica, són més que avaluables i demostren un claríssim fracàs.
L’oferta s’ha enfortit, amb la militarització i creixement de les màfies narcotraficants, sobretot als territoris de producció i en especial a les zones més empobrides, on la violència s’intensifica. Perquè no hem d’oblidar que aquesta “guerra” és combat a escala internacional: seria hipòcrita valorar només les conseqüències a Occident. Alhora, les mesures destinades a reduir aquesta oferta han omplert les presons de les persones més vulnerables d’aquest procés. En el cas de la cocaïna, per exemple, a l’origen del procés hi tenim als camperols de la coca, que són alhora víctimes del narcotràfic i de la repressió estatal: per una banda, pateixen l’extorsió per poder sobreviure (amb una remuneració que els situa molt per sota del llindar de la pobresa) i, per l’altra, afronten la destrucció del seu mode de subsistència i l’empresonament per part de les institucions. Empresonem les “mules” que transporten la droga, en la seva major part dones, quan en realitat també són víctimes d’aquestes xarxes de narcotràfic. Empresonem els traficants dels rangs més baixos, als que sovint les desigualtats socials no els hi han deixat més alternativa que sobreviure a partir de vendre petites quantitats. Finalment, empresonem a les persones que usen aquestes drogues i que, per poder obtenir la seva següent dosi, acaben delinquint contra la propietat privada.
Així, successivament, omplim les presons de totes aquelles víctimes del narcotràfic sense adonar-nos, aparentment, que amb l’empresonament no actuem sobre el problema sinó sobre els símptomes. No reduïm els efectes, sinó que els multipliquem. I no perjudiquem els seus responsables, sinó a les seves víctimes: siguem conscients que els empresonats mai no són els líders d’aquestes màfies de tràfic de drogues, ni els polítics o institucions que hi participen indirectament d’un negoci que és multimilionari. I no cal dir-ho, els consumidors que perseguim tampoc no són els de vestit i corbata, sinó aquells que estan en les situacions més vulnerables. Perquè la “Guerra Contra Les Drogues” és classista i racista, com el sistema que la impulsa.
Pel que fa a la demanda, tres quarts del mateix: el sensacionalisme de les campanyes institucionals, que apel·len a la moral de la ciutadania, són tan distants de la realitat dels consumidors de drogues que acaben tenint un impacte equivalent a zero o, fins i tot, resulten contraproduents. Si hi afegim que el prohibicionisme ha dificultat la transmissió de coneixements sobre les substàncies consumides, limitant els estudis sobre el seu impacte sobre la salut i boicotejant l’accés a la informació científica, obtenim uns consumidors desinformats: fet que suposa el principal factor de consum problemàtic de substàncies. Òbviament, una societat basada en el consum en general, que ens ensenya a resoldre els nostres problemes (físics, emocionals i mentals) amb pastilles per tal de mantenir la productivitat, és el caldo de cultiu perfecte per l’increment del consum de drogues: siguin legals o il·legals.
Així doncs, com hem vist, tenim unes presons plenes de persones perseguides per la seva relació amb les drogues (entorn del 25% del total en els homes i del 50% de les dones, a l’Estat espanyol) i la major part en són víctimes del narcotràfic o bé les persones més vulnerables. Però, alhora, dins d’aquestes presons el consum de drogues, com està ben documentat, és el pa de cada dia. Com pot ser que el lloc on empresonem la gent per la seva relació amb les drogues sigui, precisament, allà on aquestes estan més presents? Als presidis hi trobem, per una banda, el tràfic de substàncies que fan els presos, amb l’ajuda i remuneració dels funcionaris vigilants. Per una altra, tenim tota la medicació distribuïda directament des dels espais sanitaris dels mateixos centres. No és quelcom casual: així tenim una població reclusa addicta a tota mena de substàncies, legals i il·legals, fet que contribueix a la submissió, l’alienació i la dependència de les persones empresonades per tal de garantir el seu control absolut. És per això que trobarem les drogues tant als centres penitenciaris clàssics com a totes els altres: als CIEs, als centres de menors i als psiquiàtrics.
*Fonts:
· Jaulas y drogas, el uso de drogas en las cárceles, d’E.Cantabrana i R. Caparros. Asociación Ai Laket. 2015.
